Blog

Aquí hi trobaràs curiositats de les ciutats que pots visitar amb nosaltres. Totes elles provenen dels nostres blogs personals. Si vols, pots començar a viatjar des del sofà de casa!

 

L’ELEFANT BLANC DEL PAPA

1452328_3651108252374_1578930549_n

A Roma, a les estances de Rafael i també al Palau del Belvedere del Vaticà, decorant les cornises de marbre i les portes de roure, s’hi pot veure un petit elefant. Un senzill element decoratiu pensareu. No!. L’elefantet que veureu tenia un nom: Annone, i era l’elefant d’un Papa. El Papa en qüestió era el Papa Lleó X, Mèdici, el successor de Juli II, el Papa que encarregà a Miquel Àngel la decoració de la Capella Sixtina.
L’elefant li fou regalat pel rei de Portugal el 1514, juntament amb altres animals exòtics com panteres, cacatues i inclús un rinoceront. Pel que es veu era un elefant albí de quatre anys provinent de l’antic Ceilan. Aquell elefant impressionà el Papa amb la seva intel·ligència i delità també a tots els romans. Quan li fou regalat s’agenollà tres cops al davant del Papa i aspirant amb la seva trompa l’aigua d’un cubell ruixà a tots els convidats. Era tant simpàtic que es convertí en la mascota del Papa i la de tots els romans!.

Se li dedicaren poesies, pintures i participava sempre a les processons del Papa, a les quals els romans assistien encuriosits i meravellats.
El Papa escollí com a guardià de l’ Annone ni més ni menys que a en Rafael, el qual sentia una gran fascinació per l’animal!.
Malauradament mori al cap de dos anys a causa de la humitat de Roma a la qual no estava avesat, amb el Papa al costat. Fou enterrat al pati del Palau del Belvedere, al mateix pati a on milers de turistes avui dia admiren cada dia l’escultura de Laoocont i de l’Apolo del Belvedere.
De l’Annone a Roma n’han quedat molts retrats. Un d’ells el podem veure a les estances de Rafael, dissenyat pel mateix Rafael, a la porta d’entrada de la sala de la signatura, i també al pati del Palau del Belvedere. També està retratat en una font del Palazzo Madama.
Pobre Annone! Va ser immortalitzat pels artistes del Renaixement però potser hauria preferit morir sense pena ni glòria entre les palmeres de Ceilan!.

Del blog de la Maria de Romaquí “Roma per un forat” https://guiesderomaivatica.wordpress.com/

 

I DESPRÉS DEL BREXIT, EL SEXIT!

 

Alaska_classica

No tingueu mals pensaments, que això és Alaska, i són gent pacífica. És tot just un article d’opinió que acaba de sortir al Juneau Empire, que és com es diu el diari de la capital. Proposa la separació del Sud-est d’Alaska de la resta de l’estat. I d’entrada, li posa un nom atractiu: Sexit (de South East o Sud-Est). Aporta raons de pes, com ara que al sud-est d’Alaska són molt més progressistes que els de dalt, que són una colla de conservadors. Ells viuen de la pesca i el turisme, i en canvi els de dalt viuen de la mineria i el petroli. Per acabar-ho d’arrodonir, la capital d’Alaska és a Juneau, així que la separació permetria als de dalt tenir també un Capitoli! Tothom hi sortiria guanyant, i els del sud-est podrien fer unes lleis ben farcides d’ecologisme i sostenibilitat. Tot plegat, per acabar tenint un turisme de qualitat i vendre els salmons a preu d’or.

Ja veieu, hi ha llibertat de premsa i molt més, per aquelles contrades.

Del blog de Francesc Nolla d’Alaska https://www.facebook.com/AgamaViatges/

 

FER-SE EL PORTUGUÈS!

1513_embaixada

A Roma l’expressió “fare il portoghese” o fer-se el portuguès vol dir fer per manera de gaudir d’un servei sense pagar. Aquesta expressió romana va néixer al Renaixement amb motiu de l’arribada de l’elefant Annone del qual us parlàvem darrerament (doneu una ullada a la nota l’elefant blanc del Papa). L’elefant albí va ser un regal del rei de Portugal al Papa. Li fou regalat juntament amb altres animals exòtics com cacatues, panteres i inclús un rinoceront!. De tots ells aquest certament era el més simpàtic i intel·ligent, n’era tant de simpàtic que es convertí en la mascota papal. El Papa estava tan enamorat d’aquell elefant que per donar les gràcies al Rei de Portugal va concedir a l’ambaixador d’aquell Regne i a tot el seu seguit el privilegi de ser “ospiti di Roma” és a dir de no havien de pagar res per anar a teatre, als restaurants, a les posades… dient tan sols que eren portuguesos. Ai quan ho va saber els romans!, alguns espavilats van començar aleshores a fer-se passar per portuguesos i a parlar amb accent exòtic a les posades i bars dient que eren portuguesos per tal de no haver de pagar.

Quan el Papa es va adonar que a Roma hi havia tants”portuguesos!, va revocar aquell privilegi immediatament!.

Del blog de la Maria de Romaquí “Roma per un forat” https://guiesderomaivatica.wordpress.com/

 

LA PASTANAGA I EL COLOR TARONJA

pastanagaUs heu preguntat mai si les pastanagues sempre han sigut carabasses? Ho sabieu que la Xirivia, en neerlandès s’anomena Pastinaak? Fins a quint punt va arribar la influència que tenia la ciutat de Hoorn que, fins i tot, hi ha un tipus de pastanaga que s’anomena Horn? Sabeu que hi ha altres parts del món on les pastanagues poden ser de color blanc, o groc, o vermell o, fins i tot, lila?

Totes aquestes preguntes van relacionades amb una de les històries més curioses que he sentit per aquestes contrades.

Hom diu que, de fet, les pastanagues amb el color taronja tal i com les coneixem ara van ser desenvolupades al s.XVII pels neerlandesos com a tribut a Willem d’Orange que va ser el que va guiar les províncies neerlandeses cap a la independència d’Espanya. Tot i haver estat centenars d’anys menjant pastanagues d’altres colors, en una generació, les pastanagues de color carabassa van desbancar a totes les altres, convertint-se en les més utlitizades a quasi arreu del món.
La pastanaga que coneixem nosaltres és un derivat de la coneguda com a pastanaga Horn degut a que va ser a la ciutat neerlandesa de Hoorn on es creu que es va fer el creuament amb les espècies de l’est que eren liles amb les de l’oest que eren blanques i vermelles. Al 1721 es troba la primera referència escrita sobre aquesta pastanaga de color taronja.

Durant l’època Clàssica i Medieval es veu que alguns escriptors confonien les pastanagues amb les xirivies que casualment, en neerlandès, s’anomenen Pastinaak mentre que les nostres pastanagues reben el nom de wortel. Es diu que es confonien perquè les dues hortalisses, abans què la pastanaga fos taronja, eren blanquinoses, primes i amb gust de que recordava al a fusta.

Tot i que es creu que és una llengenda apòcrifa (de dubtosa autenticitat), molts dels arguments a favor es basen en què és a partir d’aquesta època quan apareixen les pastanagues de color taronja als quadres. Hi ha qui diu que aquests argument principal només prova que en aquesta època als Països Baixos s’usaven les pastanagues de color carabassa però que no demostra que sorgissin en aquest país ja que, a més a més, moltes vegades els pintors adaptaven els colors de les coses reals que pintaven al color que lligava més amb el que volien pintar.

Al mateix temps, els mateixos que diuen que el fet que en quadres del segle XVII apareixin pastanagues de color taronja no vol dir res, basen els seus arguments en què ja hi ha dibuixos de l’any 512 d.c. on es veuen varietats de pastanaga de color taronja.

Així doncs… no estan intentant establir uns arguments en contra de la invenció de la pastanaga taronja amb els mateixos arguments, és a dir, basant-se en pintures? Qui diu que aquests dibuixos no van ser també fets modificant els colors d’aquesta hortalissa?

Encara que no queda clar si és o no una llegenda, el que si que és veritat, és que els neerlandesos van utilitzar varies vegades la pastanaga i el seu color taronja amb finalitats polítiques tant quan estaven a favor de la casa d’Orange com quan hi estaven en contra;  ja fos, com hem comentat al principi, arrel de l’episodi que portà a la seva independència o, temps més tard, quan el govern holandès no li agradava el què la casa d’Orange estava fent i prohibí la venda de taronges i pastanagues als mercats perquè el seu color era massa aristocràtic.

Del blog https://descobreixholanda.cat

 

EL PA DE LA TOSCANA

23860981208_4991e898c0_b

Atenció amb el pa a Florència perquè no té sal! i ve de lluny…Pisa controlava i tenia el monopoli de la sal. No tenint bona relació amb Florència, el pisans augmentaven el preu de la sal que anava destinació a Florència. Era un producte molt valuós i necessari ja que s’ultitzava sobretot com a conservant per mantenir fresca la carn el màxim possible.

Davant de la pujada continua del preu, els florentins van decir d’utilitzar la sal pel què creien indispensable, per tant només com a conservant i reduir la sal en les altres coses considerades superflues. La sal al pà va ser considerar secundari i es va començar a fer sense fins al dia d’avui.

Com a alternativa, teniu un altre pà semblant al nostre pà de coca, pla amb oli al damunt i en aquest cas salat. Es diu “schiacciata” i és semblant a la “focaccia” tot i que si hem de ser sincers és molt millor perquè és més cruixent.

Del blog de la Sílvia de florència https://www.florenciacat.com/